Davant la pèrdua d'alguna persona o situació important a la nostra vida, conegut és que la reacció sovint inclou una fase de negació... Habitualment però aquesta és una fase curta, després de la qual comença l'acceptació i el dol propiament dit. Dol de dolor, perque separar-nos d'aquells qui estimem ens causa dolor. I està bé que sigui així.
De tota manera, una cosa diferent del dolor és el sofriment i és el que patim quan ens neguem a acceptar una situació, justament per evitar el dolor. És quan preferim quedar-nos esperant a que tot torni a ser com abans i no volent mirar que el que ha passat ha passat.
Aquesta reacció ens deixa ancorats al passat, a un moment que ja va passar. I durant tot el temps que ens quedem enganxats en l'escenari antic, sense voler acceptar les noves circumstàncies, és un temps preciós que deixem escapar per viure i aprendre i també aprendre a viure de la nova situació. I en realitat el que estem fent no és substituir el dol, que tard o d'hora haurà d'arribar, sinó endarrerir-lo i deixar més temps la nostra vida estancada, sense tirar endavant.
El dolor es traspassa, com una grip que un passa amb uns dies de pujada i uns dies de baixada, en canvi el patiment no té final, fins que no decidim optar per l'acceptació.
En teràpia una de les coses que es treballen és justament l'acceptació de les coses tal i com són en cada moment. I acceptar no vol dir forçosament que la nova situació m'hagi d'agradar, vol dir deixar de barallar-me amb el que és. La rendició d'una batalla sense sentit. I acceptar també el dolor perque pugui ser i deixar de ser.
