Una vegada, en un curs de PNL (Programació Neuro Lingüística) fent una visualització em va venir una imatge determinada que consistia en un grup de persones pujant una muntanya, de nit, il·luminats només per la llum d'una llanterna. A mi m'agrada pensar que la meva feina és així. Som dues persones que fem un camí plegades.
El pacient -la persona que ve a demanar-me- és qui té la inquietud de pujar la muntanya, qui decideix on vol anar i m'explica les seves dificultats per a fer el camí. Jo decideixo acompanyar-la i guiar-la amb la meva llanterna (aquesta és els meus recursos, la meva formació i també la meva experiència en pujar d'altres muntanyes).
Així doncs, el pacient no és algú que s'asseu pacientment a la cadira i espera que jo faci el camí per ell, ni tan sols li dic per on ha d'anar. La meva feina és il·luminar el camí perque ell vagi decidint per on passar en cada moment.
Tampoc la protagonista del camí no és la teràpia en si, entesa com les tècniques o el que faig jo en concret, sinó la relació que es crea al llarg de la travessia, en aquest repartiment de rols determinat en què un decideix el trajecte i l'altre acompanya i posa llum a aspectes del camí que sinó, el primer no veuria. Però no anem un davant i un darrera, sinó que caminem de costat. Iel que duu la llanterna, el terapeuta, és conscient que és el viatge de l'altre i és només l'altre qui pot decidir quan vol parar a descansar, si vol canviar de ruta o on i quan vol que el viatge finalitzi.
És per això que m'encanta i respecto el que faig, acompanyar a recórrer camins diversos a persones diferents i aprendre en cada viatge, l'un de l'altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada