RESISTÈNCIES I ALTRES FRENS

Sovint a la meva feina i a la vida veig com les persones ens les empesquem per no afrontar allò que ens fa por, per seguir tapant el que prefeririem que no existís. Amb l'esperança sovint inconscient que si no ho veiem, no existeix. Com em deia fa poc una pacient, amagant la porqueria sota l'alfombra i explicant-nos així la fantasia que tot està bé.

Però també l'experiència personal i professional em fa adonar que allò que amaguem es queda allà, i tard o d'hora la porqueria torna a sortir de sota l'alfombra i ens torna a inquietar. I nosaltres, insistentment i esperançats, la tornem a amagar. Igual que vam veure amb els temes pendents (veure post de setembre).

Diversos casos he vist de persones que en teràpia han esquivat un tema, o han aturat el procés en arribar a un punt determinat i al cap de dos anys han tornat per treballar justament allò, només que dos anys i molts dies d'angoixa després. Aquella crisi de parella o aquell dubte que ens apretava i vam decidir enterrar ens segueixen perseguint. Així doncs, i tot i que cal respectar el moment de cadascú alhora de treballar un tema concret, sembla que evitant o resistint-nos a un tema candent en nosaltres, no sols no es soluciona, sinó que passat el temps ens adonem que no ens ha permès avançar.

Això també és vàlid per creences limitadores que ens impedeixen o dificulten el tirar endavant o l'aconseguir allò que suposadament volem tant, i és que una de les coses que fa més por és allò que no coneixem. I si ho aconseguissim? O com diu aquella frase "vigila amb el que desitges perque pots aconseguir-ho"...

Fa uns anys vaig conèixer un conte que passo a explicar molt resumidament:

Un Mestre passejava amb el seu Deixeble quan troben una casa mig derruida enmig del bosc on hi viu una familia molt pobra. El Mestre i el Deixeble els pregunten de què viuen en un lloc tan pobre i abandonat. L'home de la familia els explica que tenen una vaqueta que els dóna llet i amb això alimenten els nens i un cop a la setmana baixen al poble on intercanvien aquesta llet per altres aliments.

Un cop han marxat el mestre dóna la instrucció al seu deixeble d'apopar-se a la casa de nit, agafar la vaqueta i tirar-la pel precipici. El Deixeble no entén res però obeeix les ordres del Mestre.

Passats uns mesos, un dia, el Deixeble torna a passejar per aquelles contrades i allà on hi havia la casa d'aquella familia pobra, s'hi aixeca una casa preciosa, nova, cuidada, i al jardí hi juguen uns nens feliços, i vestits amb robes boniques. El Deixeble, imaginant la sort que deuria haver patit l'antiga familia després que ell els prengués la vaca, venent-se el terreny per sobreviure, s'acosta al senyor i just llavors s'adona que són ells mateixos. Davant la sorpresa, el Deixeble pregunta a l'home com s'ho han fet per aconseguir tot allò. "Fa un any teniem una vaca que ens donava lo just per a poder sobreviure, però un dia la mala sort va fer que la vaca caigués pel barranc. A partir d'aquell moment vam haver de desenvolupar habilitats que ni sabíem que teniem; vam plantar llavors, i vam fer un hortet i poc a poc, cultivàvem més aliments així anàvem intercanviant el que produiem per altres productes. Així és com hem anat aconseguint tot el que pot veure avui. És com si la vaqueta que teniem, sent la nostra única possessió també era la cadena que ens lligava i no ens permetia sortir a buscar quelcom millor"

Tots tenim vaquetes a les nostres vides que ens frenen a buscar oportunitats millors, i ens resistim a deixar-les per por, sense adonar-nos que potser ens estem impedint créixer, ser feliços i avançar cap a la vida que volem. De vegades és una feina, una relació, una creença o un hàbit. Ja tens la teva vaqueta identificada?