RESPONSABILITAT I LLENGUATGE

Durant la formació de Gestalt, els formadors expliquen que un dels pilars d'aquesta disciplina és la responsabilitat, i durant els 4 anys de formació intenten que els alumnes aprenguin, a través de l'experiència, què vol dir responsabilitzar-se, què implica i en què consisteix viure i comunicar-se de forma responsable.

Així mateix, una de les tesis de la PNL és que la forma com parlem i com pensem determina la nostra manera de viure i interactuar. He tingut la sort, gràcies a la formació rebuda, d'aprendre a prestar atenció a aquest aspecte i a experimentar com n'és de diferent parlar d'una o una altra manera. La responsabilitat en la comunicació és important doncs si volem actuar i ser responsables.

Un exemple molt clar de no-responsabilitat en la comunicació i que estic habituada a escoltar és la forma de parlar impersonal: imaginem una persona que marxa un temps de viatge, i un dia en una trucada telefònica, la seva mare li diu "se't troba a faltar". Qui el troba a faltar? És ella? La familia? Segurament el fill rebrà el missatge agradable que algú el troba a faltar, i potser per ell està bé així. Però la mare, li està dient el que li vol dir? Segurament el que sent és que ELLA el troba a faltar i ho comunica així, d'una manera desvinculada en la que el missatge perd força. Com seria de diferent dir-li el que realment hi ha, que és "et trobo a faltar"? Aquest és un llenguatge més clar, directe, real i que evidentment requereix més implicació per part del comunicant, i segurament ens fa més conscients del que estem sentint.

Una altra estratègia encaminada al mateix és parlar en 3a persona enlloc de fer-ho en 1º. Per exemple dir "la gent està molesta", sense assumir que sóc jo qui n'està, i no m'apropio d'un sentiment, que al cap i a la fi és meu.

Altres opcions més elaborades són les consistents en responsabilitzar directament a l'altre d'un sentiment que em pertoca. Un exemple seria el típic "em poses nerviosa". Qui es posa nerviosa sóc jo. L'altre com a molt, ha dut a terme un comportament davant del qual JO he disparat una reacció determinada. Puc dir "quan fas això EM poso nerviosa", però sóc jo qui m'hi poso, no l'altre. De fet, segurament davant del mateix comportament diferents persones reaccionarien diferent, així doncs, de qui depèn aquesta reacció? Una altra vegada m'he de fer càrrec jo que aquest estat emocional és meu.

Una vegada quan jo era petita anava pel carrer amb la meva mare i una tieta i jo anava saltant i corrent fins que de cop, vaig caure. Elles de seguida van venir a veure si m'havia fet mal però la meva resposta va ser "tonta!". En el fons no em sembla tant diferent del que fem sovint els adults.

Així, aprendre a comunicar-se de forma més responsabilitzada també vol dir fer-ho d'una forma més adulta. Què triem doncs, comunicar-nos com adults o com nens?