RESPONSABILITAT I LLENGUATGE

Durant la formació de Gestalt, els formadors expliquen que un dels pilars d'aquesta disciplina és la responsabilitat, i durant els 4 anys de formació intenten que els alumnes aprenguin, a través de l'experiència, què vol dir responsabilitzar-se, què implica i en què consisteix viure i comunicar-se de forma responsable.

Així mateix, una de les tesis de la PNL és que la forma com parlem i com pensem determina la nostra manera de viure i interactuar. He tingut la sort, gràcies a la formació rebuda, d'aprendre a prestar atenció a aquest aspecte i a experimentar com n'és de diferent parlar d'una o una altra manera. La responsabilitat en la comunicació és important doncs si volem actuar i ser responsables.

Un exemple molt clar de no-responsabilitat en la comunicació i que estic habituada a escoltar és la forma de parlar impersonal: imaginem una persona que marxa un temps de viatge, i un dia en una trucada telefònica, la seva mare li diu "se't troba a faltar". Qui el troba a faltar? És ella? La familia? Segurament el fill rebrà el missatge agradable que algú el troba a faltar, i potser per ell està bé així. Però la mare, li està dient el que li vol dir? Segurament el que sent és que ELLA el troba a faltar i ho comunica així, d'una manera desvinculada en la que el missatge perd força. Com seria de diferent dir-li el que realment hi ha, que és "et trobo a faltar"? Aquest és un llenguatge més clar, directe, real i que evidentment requereix més implicació per part del comunicant, i segurament ens fa més conscients del que estem sentint.

Una altra estratègia encaminada al mateix és parlar en 3a persona enlloc de fer-ho en 1º. Per exemple dir "la gent està molesta", sense assumir que sóc jo qui n'està, i no m'apropio d'un sentiment, que al cap i a la fi és meu.

Altres opcions més elaborades són les consistents en responsabilitzar directament a l'altre d'un sentiment que em pertoca. Un exemple seria el típic "em poses nerviosa". Qui es posa nerviosa sóc jo. L'altre com a molt, ha dut a terme un comportament davant del qual JO he disparat una reacció determinada. Puc dir "quan fas això EM poso nerviosa", però sóc jo qui m'hi poso, no l'altre. De fet, segurament davant del mateix comportament diferents persones reaccionarien diferent, així doncs, de qui depèn aquesta reacció? Una altra vegada m'he de fer càrrec jo que aquest estat emocional és meu.

Una vegada quan jo era petita anava pel carrer amb la meva mare i una tieta i jo anava saltant i corrent fins que de cop, vaig caure. Elles de seguida van venir a veure si m'havia fet mal però la meva resposta va ser "tonta!". En el fons no em sembla tant diferent del que fem sovint els adults.

Així, aprendre a comunicar-se de forma més responsabilitzada també vol dir fer-ho d'una forma més adulta. Què triem doncs, comunicar-nos com adults o com nens?

RESISTÈNCIES I ALTRES FRENS

Sovint a la meva feina i a la vida veig com les persones ens les empesquem per no afrontar allò que ens fa por, per seguir tapant el que prefeririem que no existís. Amb l'esperança sovint inconscient que si no ho veiem, no existeix. Com em deia fa poc una pacient, amagant la porqueria sota l'alfombra i explicant-nos així la fantasia que tot està bé.

Però també l'experiència personal i professional em fa adonar que allò que amaguem es queda allà, i tard o d'hora la porqueria torna a sortir de sota l'alfombra i ens torna a inquietar. I nosaltres, insistentment i esperançats, la tornem a amagar. Igual que vam veure amb els temes pendents (veure post de setembre).

Diversos casos he vist de persones que en teràpia han esquivat un tema, o han aturat el procés en arribar a un punt determinat i al cap de dos anys han tornat per treballar justament allò, només que dos anys i molts dies d'angoixa després. Aquella crisi de parella o aquell dubte que ens apretava i vam decidir enterrar ens segueixen perseguint. Així doncs, i tot i que cal respectar el moment de cadascú alhora de treballar un tema concret, sembla que evitant o resistint-nos a un tema candent en nosaltres, no sols no es soluciona, sinó que passat el temps ens adonem que no ens ha permès avançar.

Això també és vàlid per creences limitadores que ens impedeixen o dificulten el tirar endavant o l'aconseguir allò que suposadament volem tant, i és que una de les coses que fa més por és allò que no coneixem. I si ho aconseguissim? O com diu aquella frase "vigila amb el que desitges perque pots aconseguir-ho"...

Fa uns anys vaig conèixer un conte que passo a explicar molt resumidament:

Un Mestre passejava amb el seu Deixeble quan troben una casa mig derruida enmig del bosc on hi viu una familia molt pobra. El Mestre i el Deixeble els pregunten de què viuen en un lloc tan pobre i abandonat. L'home de la familia els explica que tenen una vaqueta que els dóna llet i amb això alimenten els nens i un cop a la setmana baixen al poble on intercanvien aquesta llet per altres aliments.

Un cop han marxat el mestre dóna la instrucció al seu deixeble d'apopar-se a la casa de nit, agafar la vaqueta i tirar-la pel precipici. El Deixeble no entén res però obeeix les ordres del Mestre.

Passats uns mesos, un dia, el Deixeble torna a passejar per aquelles contrades i allà on hi havia la casa d'aquella familia pobra, s'hi aixeca una casa preciosa, nova, cuidada, i al jardí hi juguen uns nens feliços, i vestits amb robes boniques. El Deixeble, imaginant la sort que deuria haver patit l'antiga familia després que ell els prengués la vaca, venent-se el terreny per sobreviure, s'acosta al senyor i just llavors s'adona que són ells mateixos. Davant la sorpresa, el Deixeble pregunta a l'home com s'ho han fet per aconseguir tot allò. "Fa un any teniem una vaca que ens donava lo just per a poder sobreviure, però un dia la mala sort va fer que la vaca caigués pel barranc. A partir d'aquell moment vam haver de desenvolupar habilitats que ni sabíem que teniem; vam plantar llavors, i vam fer un hortet i poc a poc, cultivàvem més aliments així anàvem intercanviant el que produiem per altres productes. Així és com hem anat aconseguint tot el que pot veure avui. És com si la vaqueta que teniem, sent la nostra única possessió també era la cadena que ens lligava i no ens permetia sortir a buscar quelcom millor"

Tots tenim vaquetes a les nostres vides que ens frenen a buscar oportunitats millors, i ens resistim a deixar-les per por, sense adonar-nos que potser ens estem impedint créixer, ser feliços i avançar cap a la vida que volem. De vegades és una feina, una relació, una creença o un hàbit. Ja tens la teva vaqueta identificada?

COMUNICACIÓ I RELACIÓ

Els que em coneixeu, sabeu que a part de la meva tasca terapèutica, ja fa anys que em dedico també a donar classes de ball. Concretament balls de saló.
En el ball de parella, majoritàriament "mana" l'home. I això què vol dir? doncs que és ell qui decideix què fer en cada moment i la noia qui el segueix. Així doncs, com si es tractés d'una conversa, l'home "parla" i la dona "escolta". Què passa en una conversa quan parlen els dos alhora? el mateix que quan intenten ballar manant tots dos; que no hi ha qui s'entengui, hi ha malentesos i desencontres.
Estic farta de veure dificultats de comunicació en les parelles que em vénen a aprendre a ballar i m'adono que sovint el que passa a la classe no queda molt lluny del que passa a la relació; ell no es comunica, ella no escolta, es barallen per qui té raó...
Aquest és un altre aspecte que veig cada dia en sessions terapèutiques, en les de parella in situ, i en les individuals quan em descriuen alguna dificultat en la relació amb algú. Com serien les nostres relacions si ens comuniquéssim més clarament, i escoltéssim de debò quan ens parlen?

Si la forma com ens comuniquem ballant té un efecte directe en la sintonia que s'estableix entre els balladors i per tant, en l'eficàcia a l'hora d'executar la figura, està clar que en l'àmbit de les relacions la comunicació és essencial pel bon enteniment i en determinarà la qualitat de la mateixa.
Així doncs, en les meves dues feines i passions -el treball terapèutic i el ball- s'uneixen en l'objectiu d'aconseguir que les persones ens comuniquem millor per tal d'assolir relacions més sanes i satisfactòries.

TEMES PENDENTS

Quantes vegades no hem anat deixant alguna cosa que hem de fer perque ens feia mandra, i la cosa s'ha eternitzat? Per exemple, un encàrrec, una trucada, estudiar una matèria que no ens agrada, un treball que estem acabant l'últim dia, prendre una decisió que ens costa.. I durant tot el temps que anem aparcant el tema pendent, anem seguint amb la nostra vida amb un cert pes, el pes de la necessitat d'afrontar la situació, de tancar el tema.
Mentre allò és obert, no para de molestar-nos, com una mosca pesada que volem fer fora i torna i torna. Evidentment quan el tema que deixem obert és una tasca quotidiana, el pes és molt més portable, però quan aquest és un tema relacionat amb els nostres vincles afectius, amb les nostres emocions, el pes és mes notable. Per exemple, l'enfado amb un amic, un ressentiment amb un familiar, sobretot si és molt proper (pares, fills, germans...). Hi ha persones que caminen per la seva vida amb unes motxilles emocionals molt plenes i pesades...
Una de les principals tasques de la Teràpia Gestalt és poder tancar aquests temes oberts, siguin històries que vénen des de la infantesa o situacions molt més recents. Però unes i altres sovint porten molta càrrega emocional associada i molt de patiment. Se'n diu tancar una gestalt i no consisteix pas a reestablir el vincle afectat, o almenys no forçosament, sobretot perque per a poder reestablir el vincle fa falta la col·laboració de les dues parts, però sí que es tracta de poder fer la nostra part, la que ens toca a nosaltres per a poder quedar-nos en pau en relació al tema o persona concrets. És un alliberament emocional gran, un buidar la motxilla d'un pes que hi ha estat massa temps... Com seria poder viure la meva vida sense aquest pes?

CRISÀLIDE

Avui he decidit canviar el nom del blog pensant que tant el blog en si com la teràpia a la que em dedico tenen quelcom en comú. Tots dos s'aniran enriquint d'experiències i això els farà créixer.

Crisàlide. Crec que aquest nom inspira transformació, evolució natural i té una fonètica tranquila, com una carícia que cuida. Similar doncs a un procés terapèutic, de creixement personal, acompanyat però alhora natural. Tot i les resistències que s'han de trencar, com quan les crisàlides s'envolten d'un capoll i després n'han de sortir papallones, també és un procés curós, suau i en el que un en surt reforçat i més lliure. Com la papallona quan surt i pot marxar volant lluïnt la preciositat dels colors de les seves ales.

GESTALT: NI LA PACIÈNCIA DEL PACIENT, NI LA TERÀPIA DEL TERAPEUTA

Sovint, en encontres socials, quan faig noves coneixences i la gent em pregunta a què em dedico, dic que sóc terapeuta. "Fas massatges?" és la següent pregunta. "No, no, faig Teràpia Gestalt". Aleshores és aquell moment en que volen que els expliqui què faig exactament, en què consisteix això de la Teràpia Gestalt.
Una vegada, en un curs de PNL (Programació Neuro Lingüística) fent una visualització em va venir una imatge determinada que consistia en un grup de persones pujant una muntanya, de nit, il·luminats només per la llum d'una llanterna. A mi m'agrada pensar que la meva feina és així. Som dues persones que fem un camí plegades.
El pacient -la persona que ve a demanar-me- és qui té la inquietud de pujar la muntanya, qui decideix on vol anar i m'explica les seves dificultats per a fer el camí. Jo decideixo acompanyar-la i guiar-la amb la meva llanterna (aquesta és els meus recursos, la meva formació i també la meva experiència en pujar d'altres muntanyes).

Així doncs, el pacient no és algú que s'asseu pacientment a la cadira i espera que jo faci el camí per ell, ni tan sols li dic per on ha d'anar. La meva feina és il·luminar el camí perque ell vagi decidint per on passar en cada moment.

Tampoc la protagonista del camí no és la teràpia en si, entesa com les tècniques o el que faig jo en concret, sinó la relació que es crea al llarg de la travessia, en aquest repartiment de rols determinat en què un decideix el trajecte i l'altre acompanya i posa llum a aspectes del camí que sinó, el primer no veuria. Però no anem un davant i un darrera, sinó que caminem de costat. Iel que duu la llanterna, el terapeuta, és conscient que és el viatge de l'altre i és només l'altre qui pot decidir quan vol parar a descansar, si vol canviar de ruta o on i quan vol que el viatge finalitzi.

És per això que m'encanta i respecto el que faig, acompanyar a recórrer camins diversos a persones diferents i aprendre en cada viatge, l'un de l'altre.

Inauguració espontània

Feia temps que donava voltes a la idea de crear un blog i avui, novament ha tornat a sortir el tema en una conversa amb un bon amic i col·lega, en Marc. Així que he aprofitant la reaparició del tema i l'energia que havia adquirit a la classe de centres d'energia, he arribat a casa i m'he posat a investigar i sense ni adonar-me'n un missatge a la pantalla de l'ordinador m'informava que el meu blog havia estat creat. Però com? ja? i ara què?

La idea del blog és mostrar el que faig, a què em dedico, i per tant també qui sóc. Així doncs, hi ha feina per estona... Ah, i per cert, tots els vostres comentaris seran benvinguts. Part de la gràcia del bloc és la part interactiva, així que deixeu-vos anar i endavant!

Deixo aquest pollet com a símbol del naixement d'aquest blog :-)